DONANT LA NOTA

El passat dia 21 de Maig, el dia de reflexió, varem tenir un sopar d’ exalumnes d’EGB 30 anys després. Ens varem retrobar amb companys que en algun cas no ens veiem desde l’ últim dia d’ escola. Amb altres ens hem anat veiem (mes o menys) pels bars del poble.D’ altres companys, que tot i veurens algun cop, la relació era freda o d’hola i adéu, en el millor dels casos. Varem poder xerrar amigablement una bona estona. Tot molt positiu, i molt bon rotllo amb tota la colla.
El sopar, a un dels bars clàssics de la vila, va ser a base de pica-pica. La idea (que vaig trobar excel.lent) era de no entaular-se i acabar parlant només amb els dels costats, sinó a peu dret (amb cadires, per qui volgués) i tothom xerrant amb tothom. Com que jo soc de menjar no vaig perdre pistonada i vaig anar fent. Suposo que entre les fotos i la teca vaig deixar una mica de banda les relacions personals, però vaja, que qui em conegui ja deu saber que em costa molt està callat (per això aquest blog, si no rebento), i que poc o molt, a la que tinc “una víctima” a la vista practico el noble art de la xerrera.
Tot va anar molt be, fins a l’ hora de decidir anar a fer unes copes, i és que sempre que fas un sopar de companys d’ estudis surt la proposta d’ anar a fer les copes al local mes selecte del poble, aquell típic local que et repassen de dalt a baix, i que et qüestionen ,fins i tot, la freqüencia amb que vas al teu perruquer . I ja em perdonareu, però a la meva edat, un ja te la personalitat massa desenvolupada com per cedir en alguns aspectes. La gent es pensa que si em nego a anar a aquests locals és per por a que no em deixin entrar, i sempre surt el comentari -si entrem tots junts segur que et deixen entrar-. Ja!!!! Com si a mi em preocupés que no em deixin entrar!!!! Si el que jo vull és anar a un altre lloc. Al bar mes cutre del poble, les birres mes barates, la música mes…rock…suposo que m’ identifiquen mes amb el rotllo hyppie, o freaky o ves a saber que. La qüestió és que per respectar la decisió de la majoria, acabes cedin, però se’t veu el llautó. I acabo un cop mes (com no) donant la nota. Ja s’ ha convertit en la meva especialitat. Anar a sopars d’exalumnes i després posar-me com un borde per que estic en contra de la majoria, a un local on desentono com ningú, o almenys jo tinc aquesta sensació, però la vida és així. Ja us explicaré…

UNA SETMANA "BLANCA"

Temps després de no dir res, m'hi torno a posar. Després d' una setmana de vacances, i d' intentar llegir una mica de Paul Auster, m' han agafat ganes d' escriure, i per això son els blogs.
Una setmana que prometia molt, a un càmping a Berga, amb gimnàs, piscina coberta, circuit d' aigües, salti-park per les nenes...tot perfecte fins el primer dia de vacances. Com no? em llevo diumenge amb l' únic objectiu de carregar el cotxe i sorpresa: tinc febre!!! serà cosa d' un dia o dos. Al final dimecres em toca anar d' urgències, després de tornar a passar la nit a 38.5, i sense tenir-ho molt clar, em diu el metge que tinc un quadre gripal, però em recepta antibiòtic perquè em veu el coll irritat. Si, quadre gripal i antibiòtic ¿?. Be, suposo que jo no soc el metge. Avui ja estem a divendres, i ens queda fins diumenge a l' espera que vinguin uns companys a passar el cap de setmana, a veure com plou, per que altre cosa.
Es curiós però, la imprevisibilitat del cervell, que aguanta "el tiron" el temps que faci falta,plogui o nevi, sempre a peu de canó, però el dia que és pot relaxar, perquè tens uns dies de vacances, a les hores el cervell és relaxa massa i surt tot alhora, gran putada...

Bona companyia els llibres de Paul Auster, aquest paio em dona bon rotllo la seva manera d' escriure. El fet que sempre parli d' escriptors fa les seves novel.les mes creïbles i molt digeribles. Potser el fet de parlar tant del seu mon és una mica endogàmic, però és el que coneix be, i sap com ningú com pensan els escriptors.