Ja fa temps que hi dono voltes. Un cop parlant d’ imitacions amb un dels meus amics, i de personatges mes o menys fàcils d’ imitar, em va confessar, que en algun cop m’havia imitat. Evidentment jo li vaig dir que no tenia cap tret de la meva personalitat o manera de fer que ressaltes, o que m’ identifiques (no parlem de faccions físiques, que si que criden mes l’ atenció). El company es va posar a riure i va començar a “caricaturitzar-me”, sense ser gens ofensiu, de forma que em vaig veure del tot identificat.
Va començar a fer una parodia de com m’ agraden les coses, de com soc d’ exagerat, de que no em van les “mitges-tintes”. Feia alguna cosa així…
-Ostiiiii, que booooo, lo millor de la meva vida, per plorar tio, per plorar…..
Això últim els que em coneixen ja saben que ho dic molt: per un bon formatge, un bon “xuleton”, una bona cervesa belga…..fixeu-vos que tot porta l’ adjectiu “bon”, que puc ser exagerat, però no gilipolles!!!
Han passat els anys, i m’ he arribat a sentir a dir “tal.libà”, pel fet de no trencar un compromís, de no saltar-me una classe d’ anglès (quan en feia) per anar al teatre, amb el clàssic –per un dia no passa res- , de anar a un assaig de teatre el dia del meu sant, en lloc d’anar-ho a celebrar, i veure que algun inútil em donava “planton” per que aquell dia tenia coses mes importants a fer...(sense comentaris. En aquest blog no hi vull posar noms)....Sempre he pensat que la persona que t’ espera, es mereix tot el respecte del mon, com qualsevol persona (que collons), i si tothom pensa com els que m’ anomenen tal.libà, sempre hi haurà algun desgraciat sol esperant a un grup de gent que l’ un per l’ altre (va, si jo no hi vaig, no passa res) deixaran penjada a una bona persona, o no...
Tot això per reconèixer que soc una persona a qui no agraden les coses a mitges. No m’ agraden els: no se, ja veurem, m’ho he de pensar...Això son aforismes de NO, NO TIU, NO I NO, però es fan servir per no ser tan radical i donar un marge d’ acceptació, la gent no entén les respostes massa directes. Volen (volem) ser enganyats.
Últimament també tinc a la dona un pel mosca. Te por de que tota la meva “passió” s’ acabi. Suposo que preferiria que em racionés una mica. Es pensa que l’ estimació és com un pot de Nocilla, que quan s’ acaba, ja no n’hi a més, i li fa por quedar-se sense Nocilla. Joder, si tenim un condis aquí al costat, si s’ acaba anem a per mes....serà per Nocilla...
...I això es el que m’ ha fet reflexionar en que potser si que soc una persona d’ extrems. El que m’ agrada, m’ agrada molt. I el que no m’ agrada, indiferencia...
M’ agrada el blanc i el negre, el gris no és res...
Una abraçada amics!!!! Soc així, soc jo!!!
