Humans

Avui torno a tenir ganes d' escriure. Desde que vaig llegir un article que algu va compartir al Facebook, i que jo mateix, tambe vaig compartir, que em ronda pel cap, un petit record, que de tant en tant desenterro, i em fa pensar en com som de burres les persones. L' article en questio, parla de l' arrepentiment de un torero, que a l' hora de matar al brau, li va mirar als ulls, i va veure que l' animal no era allà per lluitar. Desde les hores l' Álvaro Múnera, s'ha convertit en un activista en contra de la "fiesta Nacional". I ara ve el meu record.
Tindria jo 14 ò 15 anys, quan pasavem unes vacances d' estiu amb els meus pares a la casa dels tiets a un poble, diguem-ne de platja, en companyia també del meu cosí un any mes gran que jo. No cal dir, que aquesta edat és la millor per creures el rei del mon, i has de demostrar dia si, dia també que no ets una merda, i que tu ets millor que els altres. Tots hi hem passat per aquesta edat, oi? doncs ja sabeu de que us parlo... Als darreres del xalet on estavem hi han uns camps amb oliveres i algun garrofer, i aquella tarda d' estiu feia aquella xafogor de quan ha de ploure. A les hores jo no sabia que quan ha de ploure, les orenetes (suposo que els ocells en general)volen molt mes baix que normalment, no se si per agafar insectes que tambe volen baix, o no se perque ho fan! La questió és que per a dos "homes" com nosaltres això va ser una provocació. Aquelles orenetes volant tant baix, rient-se a la nostra cara, i dient-nos "a que no ens agafeu"...Sense pensar-nos-hi gaire vam agafar pedres del terra (en teniem tot un grapat, de munició)i varem començar una guerra contra les invasores. Si, a "pedrades"!!! com dos besties irracionals que han de demostrar la seva valua fent mal al tercer... Despres d' una bona estona sense massa exit, ja agafavem les pedres de 5 en 5, i quan tornaven a passar les orenetes fixavem un objectiu comú i anavem a per ella, així seria mes fàcil, entre els dos tocar-ne una. Al final (com no) vem aconseguir-ho, i una pedra, va impactar amb una oreneta que va interrompre el seu vol, i varem veure com queia estabornida, però abans d' arribar a terra va empendre el vol altre cop. I aquí ve la conya de la història. Un cop vàrem aconseguir el nostre objectiu, cap dels dos reconeixia l' autoria dels fets. No podia ser que JO hagués estabornit a un ocell d' una pedrada, i el meu cosí tampoc havia sigut! A les hores, quina era la finalitat del nostre joc? Que volíem demostrar-nos? No vàrem tenir ni el valor d' acceptar el mal que acabaven de fer!!! Encara hi penso anys després!!! Capullos!!!

NO M’ AGRADEN ELS GRISOS

Ja fa temps que hi dono voltes. Un cop parlant d’ imitacions amb un dels meus amics, i de personatges mes o menys fàcils d’ imitar, em va confessar, que en algun cop m’havia imitat. Evidentment jo li vaig dir que no tenia cap tret de la meva personalitat o manera de fer que ressaltes, o que m’ identifiques (no parlem de faccions físiques, que si que criden mes l’ atenció). El company es va posar a riure i va començar a “caricaturitzar-me”, sense ser gens ofensiu, de forma que em vaig veure del tot identificat.
Va començar a fer una parodia de com m’ agraden les coses, de com soc d’ exagerat, de que no em van les “mitges-tintes”. Feia alguna cosa així…
-Ostiiiii, que booooo, lo millor de la meva vida, per plorar tio, per plorar…..
Això últim els que em coneixen ja saben que ho dic molt: per un bon formatge, un bon “xuleton”, una bona cervesa belga…..fixeu-vos que tot porta l’ adjectiu “bon”, que puc ser exagerat, però no gilipolles!!!
Han passat els anys, i m’ he arribat a sentir a dir “tal.libà”, pel fet de no trencar un compromís, de no saltar-me una classe d’ anglès (quan en feia) per anar al teatre, amb el clàssic –per un dia no passa res- , de anar a un assaig de teatre el dia del meu sant, en lloc d’anar-ho a celebrar, i veure que algun inútil em donava “planton” per que aquell dia tenia coses mes importants a fer...(sense comentaris. En aquest blog no hi vull posar noms)....Sempre he pensat que la persona que t’ espera, es mereix tot el respecte del mon, com qualsevol persona (que collons), i si tothom pensa com els que m’ anomenen tal.libà, sempre hi haurà algun desgraciat sol esperant a un grup de gent que l’ un per l’ altre (va, si jo no hi vaig, no passa res) deixaran penjada a una bona persona, o no...
Tot això per reconèixer que soc una persona a qui no agraden les coses a mitges. No m’ agraden els: no se, ja veurem, m’ho he de pensar...Això son aforismes de NO, NO TIU, NO I NO, però es fan servir per no ser tan radical i donar un marge d’ acceptació, la gent no entén les respostes massa directes. Volen (volem) ser enganyats.
Últimament també tinc a la dona un pel mosca. Te por de que tota la meva “passió” s’ acabi. Suposo que preferiria que em racionés una mica. Es pensa que l’ estimació és com un pot de Nocilla, que quan s’ acaba, ja no n’hi a més, i li fa por quedar-se sense Nocilla. Joder, si tenim un condis aquí al costat, si s’ acaba anem a per mes....serà per Nocilla...
...I això es el que m’ ha fet reflexionar en que potser si que soc una persona d’ extrems. El que m’ agrada, m’ agrada molt. I el que no m’ agrada, indiferencia...
M’ agrada el blanc i el negre, el gris no és res...
Una abraçada amics!!!! Soc així, soc jo!!!

DONANT LA NOTA

El passat dia 21 de Maig, el dia de reflexió, varem tenir un sopar d’ exalumnes d’EGB 30 anys després. Ens varem retrobar amb companys que en algun cas no ens veiem desde l’ últim dia d’ escola. Amb altres ens hem anat veiem (mes o menys) pels bars del poble.D’ altres companys, que tot i veurens algun cop, la relació era freda o d’hola i adéu, en el millor dels casos. Varem poder xerrar amigablement una bona estona. Tot molt positiu, i molt bon rotllo amb tota la colla.
El sopar, a un dels bars clàssics de la vila, va ser a base de pica-pica. La idea (que vaig trobar excel.lent) era de no entaular-se i acabar parlant només amb els dels costats, sinó a peu dret (amb cadires, per qui volgués) i tothom xerrant amb tothom. Com que jo soc de menjar no vaig perdre pistonada i vaig anar fent. Suposo que entre les fotos i la teca vaig deixar una mica de banda les relacions personals, però vaja, que qui em conegui ja deu saber que em costa molt està callat (per això aquest blog, si no rebento), i que poc o molt, a la que tinc “una víctima” a la vista practico el noble art de la xerrera.
Tot va anar molt be, fins a l’ hora de decidir anar a fer unes copes, i és que sempre que fas un sopar de companys d’ estudis surt la proposta d’ anar a fer les copes al local mes selecte del poble, aquell típic local que et repassen de dalt a baix, i que et qüestionen ,fins i tot, la freqüencia amb que vas al teu perruquer . I ja em perdonareu, però a la meva edat, un ja te la personalitat massa desenvolupada com per cedir en alguns aspectes. La gent es pensa que si em nego a anar a aquests locals és per por a que no em deixin entrar, i sempre surt el comentari -si entrem tots junts segur que et deixen entrar-. Ja!!!! Com si a mi em preocupés que no em deixin entrar!!!! Si el que jo vull és anar a un altre lloc. Al bar mes cutre del poble, les birres mes barates, la música mes…rock…suposo que m’ identifiquen mes amb el rotllo hyppie, o freaky o ves a saber que. La qüestió és que per respectar la decisió de la majoria, acabes cedin, però se’t veu el llautó. I acabo un cop mes (com no) donant la nota. Ja s’ ha convertit en la meva especialitat. Anar a sopars d’exalumnes i després posar-me com un borde per que estic en contra de la majoria, a un local on desentono com ningú, o almenys jo tinc aquesta sensació, però la vida és així. Ja us explicaré…

UNA SETMANA "BLANCA"

Temps després de no dir res, m'hi torno a posar. Després d' una setmana de vacances, i d' intentar llegir una mica de Paul Auster, m' han agafat ganes d' escriure, i per això son els blogs.
Una setmana que prometia molt, a un càmping a Berga, amb gimnàs, piscina coberta, circuit d' aigües, salti-park per les nenes...tot perfecte fins el primer dia de vacances. Com no? em llevo diumenge amb l' únic objectiu de carregar el cotxe i sorpresa: tinc febre!!! serà cosa d' un dia o dos. Al final dimecres em toca anar d' urgències, després de tornar a passar la nit a 38.5, i sense tenir-ho molt clar, em diu el metge que tinc un quadre gripal, però em recepta antibiòtic perquè em veu el coll irritat. Si, quadre gripal i antibiòtic ¿?. Be, suposo que jo no soc el metge. Avui ja estem a divendres, i ens queda fins diumenge a l' espera que vinguin uns companys a passar el cap de setmana, a veure com plou, per que altre cosa.
Es curiós però, la imprevisibilitat del cervell, que aguanta "el tiron" el temps que faci falta,plogui o nevi, sempre a peu de canó, però el dia que és pot relaxar, perquè tens uns dies de vacances, a les hores el cervell és relaxa massa i surt tot alhora, gran putada...

Bona companyia els llibres de Paul Auster, aquest paio em dona bon rotllo la seva manera d' escriure. El fet que sempre parli d' escriptors fa les seves novel.les mes creïbles i molt digeribles. Potser el fet de parlar tant del seu mon és una mica endogàmic, però és el que coneix be, i sap com ningú com pensan els escriptors.

ANAR FENT

Be, ja tornem a ser aquí. Després de la última entrada han passat moltes coses. La meva dona a aconseguit trobar feina. Feina a una botiga amb horari comercial, amb lo que això vol dir. Treballar moltes hores per un sou discretet, i veure a la família una mica (molt) menys, però al menys passem menys angunies econòmiques que fa un any. Per contra partida tenim a la responsable dels meus mal de caps, la meva filla gran, que després d' arribar a un punt insostenible i buscar ajuda professional, varem acabar amb un diagnòstic de TDA-H ( en el seu cas no és -H, si no -I d' inpulsivitat en lloc d' hiperactivitat), per seguir-li la pista mireu:
http://lamevafillatetda-i.blogspot.com/
I així estem, amb la casa feta uns encants vells, liats amb psicopedagogs, reeducacions, extra escolars, i quan aconseguim estar amb la dona a casa, en una mica de pau, el primer és el primer, que no és precisament endressar roba...

Molt cremat...

Osti, jo tenia un blog. Que dura que es la vida. Una vida tant "regalada" com la meva (em consta que hi ha gent molt pitjor) que aparentment tot és tant senzill, una parella puta mare, dos nenes sang de la meva sang, una hipoteca relatívament tova,un melanoma aparentment superat, a mi feina no me' n falta ( a la meva dona si, peró anem fent...), i amb les hores que li arribo a dedicar al ordinador, no trovo mai un foradet pel blog. Be, ja hi tornem a ser.
Estic cremat, les mevas filles no em deixan viure, quan no és una és l' altre, no respecten res ni a ningú, sel's enrefot el que els hi diguis, sempre han de dir elles l' última paraula. Psicòleg cap aquí, psicòleg cap allà, peró res, que no hi ha cap problema, que no trova el seu espai, i que ja madurarà quan ella vulguí, peró mentre, els estudis van com van, i soposo que no ens podem queixar, donades les circunstancies. La seva professora es nega a posar-le a reforç tot hi que va justeta, al.legan que no li fa falta, peró n'hi ha que van mes sobrats que ella, i tot el curs a reforç !!! és la vida, com diu el Paulo Coelho (que malgrat totes les critiques que ha rebut per fer llibres de autoajuda encoberts, hi processo una gran admiració) If you understand life, you must be misinformed - Si entiendes la vida,debes estar mal informado.
Be, seguirem resistint aquesta lluita, a veure on ens porta...
Salut!!!

TARDA PERDUDA

Tota la tarda a L' hospital de la Creu roja de L' Hospitalet per res. Un metge no va fer el que havia de fer, i despres de donar-l'hi un valium a la meva dona, i tenir-la en pilotes, amb unes calces de paper, i una bata d' aquelles tant xules, que ensenyes el cul (no, perdó, que du calces-de paper-), i mig drogada, ens diuen que cap a casa, que al doctor no l'hi han passat l' informe mèdic, aquest mes emprenyat que tot ens cita per dimarts 31-03, per anar per feina. S' acostan dies complicats...
SALUT