Humans

Avui torno a tenir ganes d' escriure. Desde que vaig llegir un article que algu va compartir al Facebook, i que jo mateix, tambe vaig compartir, que em ronda pel cap, un petit record, que de tant en tant desenterro, i em fa pensar en com som de burres les persones. L' article en questio, parla de l' arrepentiment de un torero, que a l' hora de matar al brau, li va mirar als ulls, i va veure que l' animal no era allà per lluitar. Desde les hores l' Álvaro Múnera, s'ha convertit en un activista en contra de la "fiesta Nacional". I ara ve el meu record.
Tindria jo 14 ò 15 anys, quan pasavem unes vacances d' estiu amb els meus pares a la casa dels tiets a un poble, diguem-ne de platja, en companyia també del meu cosí un any mes gran que jo. No cal dir, que aquesta edat és la millor per creures el rei del mon, i has de demostrar dia si, dia també que no ets una merda, i que tu ets millor que els altres. Tots hi hem passat per aquesta edat, oi? doncs ja sabeu de que us parlo... Als darreres del xalet on estavem hi han uns camps amb oliveres i algun garrofer, i aquella tarda d' estiu feia aquella xafogor de quan ha de ploure. A les hores jo no sabia que quan ha de ploure, les orenetes (suposo que els ocells en general)volen molt mes baix que normalment, no se si per agafar insectes que tambe volen baix, o no se perque ho fan! La questió és que per a dos "homes" com nosaltres això va ser una provocació. Aquelles orenetes volant tant baix, rient-se a la nostra cara, i dient-nos "a que no ens agafeu"...Sense pensar-nos-hi gaire vam agafar pedres del terra (en teniem tot un grapat, de munició)i varem començar una guerra contra les invasores. Si, a "pedrades"!!! com dos besties irracionals que han de demostrar la seva valua fent mal al tercer... Despres d' una bona estona sense massa exit, ja agafavem les pedres de 5 en 5, i quan tornaven a passar les orenetes fixavem un objectiu comú i anavem a per ella, així seria mes fàcil, entre els dos tocar-ne una. Al final (com no) vem aconseguir-ho, i una pedra, va impactar amb una oreneta que va interrompre el seu vol, i varem veure com queia estabornida, però abans d' arribar a terra va empendre el vol altre cop. I aquí ve la conya de la història. Un cop vàrem aconseguir el nostre objectiu, cap dels dos reconeixia l' autoria dels fets. No podia ser que JO hagués estabornit a un ocell d' una pedrada, i el meu cosí tampoc havia sigut! A les hores, quina era la finalitat del nostre joc? Que volíem demostrar-nos? No vàrem tenir ni el valor d' acceptar el mal que acabaven de fer!!! Encara hi penso anys després!!! Capullos!!!